ALTRES FEINES REMUNERADES DE LES DONES

Existia la especialització i professionalització d’algunes feines en l’entorn rural, es el cas de les dones que sabien cosir i ensenyaven a les veïnes, les professores que es traslladaven a les escoles o a les cases on es formaven petites escoles pels veïnats més allunyats o les monges que realitzaven les funcions de professores.

Al voltant dels mercats també hi havia la feina de marxant, que era el comerciant que es dedicava a comprar a pagès per vendre-ho a les places de les ciutats capitals. Pels volts del Baix Solsonès hi destaca la figura d’una dona que es dedicava a fer de marxant, la caputxina.

Les marxants

Hi pujava la Caputxina. “Els ous els paga més la Caputxina que els de Torà, me’n vaig a mercat a l’Hostal Nou”. Maria Guilanyà, 1929. Bells, Llanera.

Anava dijous a comprar conills a Su (al mercat), el divendres el comprava a Solsona i llavorens marxava avall, parava a casa meva i casa meva els comprava també els conills de per allà al voltant. Era una dona molt negocianta… Immaculada Pujols , 1953. Casa Pujol, Cardona.

La caputxina és aquella que venia conills. I després aquella que li deien la dona de Cardona, la bescompta, Asunció, aquesta venia fruita. Pilar Xixons, 1950. Cal Baixes, Su.

 

El cosir i fer de modista

Després de la guerra va venir una noia de Manresa, quan jo tenia 12 anys, i em vai fer el primer abric. Era una amiga de la minyona que teníem, que estava malalta. Va demanar si podia venir a casa per refer-se. Era modista. Després es va fer monja. Va venir a casa i em va ensenyar de cosir, i als 12 anys em va fer fer el primer abric. Quan es va fer monja jo teia 14 anys, però ja m’havia ensenyat el corte. Després van venir noies a aprendre de cosir a Sangrà, perquè jo els n’ensenyés.

Els temps que no s’havia d’anar a ajudar al pare a fora. Venien, es duien el dinar, feiem una mica de xerinola, i a la tarda hi tornàvem. Tallàvem i muntàvem els vestits. La tela la compràvem o a marxants, o a Cardona, a Cal Gras. HI anàvem amb la mula. Maria Ribalta, 1929. Sangrà, Su.

A aprendre de cosir hi anàvem a l’Hostal que hi havia la Maria del Sunyer, que encara és viva. Era modista, i tenia una altra seva cosina que era modista, i la va ensenyar amb ella. La meva germana gran, a 11 anys ja ens feia la roba! Montserrat Barcons, 1927. Cal Matinyó, Freixinet.

Vaig anar a aprendre de cosir al Semís. N’ensenyava l’Asunción. Francisca Jordana, 1935. Fontfreda, Castelltallat Matalasseres

De matalassers no en passaven però ja n’hi havia: a Solsona n’hi havia i unes dones a Súria que n’anava a fer, també. I de captaires, n’havien passat tambéNúria Rovira, 1937. Cal Sait, Freixinet.

Les monges

Estàvem a una escola de monges […] Hi havia les externes en un cantó i les internes en un altre, però és clar, les classes les compartíem. Que vull dir… jo, perquè no vaig voler estudiar, vaig fer la teneduria […] en aquell temps ens ensenyaven de portar una casa, donar ijeccions, venia un cuiner a la setmana que ens ensenyava cuina… Ens ensenyaven el que tocava fer, perquè llavors ja sabies que tota la vida et tocaria fer allò. Que després tothom es va espavilar, perquè això és ben bé el ritme de vida de cadascú. Perquè la meva germana segona, ens portem dos anys de diferència i ella és llicenciada en Filosofia i Lletres. Va fer el batxillerat i va anar a Barcelona a estudiar. Mercè Miquel, 1937. Cal Marsans, Prades. 

La professora

Nosaltres sempre vàrem tenir professor, per dir-ho d’alguna manera, professor particular a casa. Perquè aquella noia que s’estava a casa també ens va ensenyar a llegir, escriure… Mercè Miquel, 1937. Cal Marsans, Prades.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.