EL TREBALL FEMENÍ INFANTIL I LES MINYONES

L’estructura familiar i el sistema de vida a principis de segle XX es basava en nuclis familiars extensos per a tenir major força de treball. És per això, que fos dins de la casa familiar o fora, en edats primerenques les dones ja treballaven en les diferents tasques de la casa.

És que abans et feien treballar de xic ja: rentar plants, ajudar a fer el llit, si anàvem a fora a plegar patates, o aglans… ja vèiem la feina. I en acabat més grandeta també anàvem a l’hort. Anàvem a collir cigrons, guixes… ben dematí! . Montserrat Barcons, 1927. Cal Matinyó, Freixinet.

Per poder mantenir el funcionament d’una casa de pagès feien falta moltes mans, com em dit i a nivell de dones era necessari que hi fossin un parell per assumir les tasques de la casa, que encara que, com em vist en l’anterior paràgraf, son molt àmplies, en el cas de les minyones acostumaven a ser les tasques de cuina i de neteja.

A Valentines hi feia de tot: al  matí donar menjar als porcs, als conills, fer bullir els naps i això… Era una feina molt dura (a l’estiu principalment) perquè llogaven molt segadors. […] Portàvem l’esmorzar i la beguda a les deu, llavores els tornàvem a portar el dinar i sopaven d’hora. I els plats me’ls feien rentar a la riera, perquè quan fos a Valentines, els plats ja fossin nets. Llavors hi havia el matrimoni i els tres fills. Jo sempre dic que va ser la segona maregairebé sis anys hi vaig estar, fins als 21 que em vaig casar. Francisa Jordana

Jo, per això, em van posar a servir a 8 anys. I a casa m’hi vaig estar poc; allevorens en aquella casa on servia també m’hi vaig estar 7 anys. […] Jo feia els llits dels mossos, escombrar casa, anar a donar el menjar als porcs, conills, coloms… i no ho volguessis saber. Hasta el dissabte! Jo vinga escombrar per aquells carrers i davant de la porta, i tota la casa! Perquè no hi havia dingú més que ho fes. […] Jo me n’havia fet un fart de cuidar bèsties allà! Emília Noguerola, 1918,. El Pla, Sant Serni.

Estava establert tenir minyones a casa, així com mossos, que ajudaven en les tasques més forçoses i associades al homes. En aquelles cases on hi eren, tot i alleugerar la feina, les filles també ajudaven en les feines de pagès. Algunes de les veus de dones que em recollit, expliquen com ajudaven en les tasques associades normalment als homes.

Érem 5 germans. Jo era la més gran. Abans s’havia mort un nen, que abans es moria molta canalla. L’altra Núria, el tercer Miquel, la Ramona i la Pilar. […] El meu pare feia de pagès. Jo l’havia ajudat molt, menys llaurar, ho havia fet tot. Havia nat a aplanar, a segar, que segava amb la dalla. Després a Cal Masover van comprar una dalladora que feia gavelles. Hi anava amb el meu pare a ajudar-l’hi. Hi havia hort que se’n cuidava molt la tia i el pare, perquè la mare tenia prou feina amb la canalla, i amb la minyona. Ja era de casa. Era d’Ardèvol i eren paletes a casa seva. Era com una segona mare. Maria Ribalta, 1929. Sangrà, Su

Quan vaig tornar de Valentines em vaig posar a ajudar a casa, però quasi sempre ajudava als homes. A l’estiu hi havia molta feina a l’hort (feien moltes mongetes…) i a Fontfreda hi havia molt hort i el regaven d’un viver que hi havia. Jo quasi sempre darrere el pare. […] L’aigua per beure l’anàvem a buscar a la font i, per cuinar, en un toll  que hi havia darrere, la portàvem amb galledes. Jo era molt atrevida,: agafava les mules, una davant i l’altre darrere i les portava allà a beure, que hi havia una pica (que omplíem del toll). Francisca Jordana, 1935. Fontfreda, Castelltallat.

Els motius per ser minyona eren diversos, solien ser les filles més petites, que al tenir les grans a casa ajudant, aquestes anaven a ajudar a altres cases que els feia menester amb la canalla, la casa, les bèsties i l’hort.

Allà a una casa veïna ja anava a cuidar un nen. I a vegades em deien, ara aniràs a portar esmorzar allà amb un home que tenien que feia allò de corns per batre. I la iaia em deia: nena xica, porta una estelleta que la posarem al foc. Allà anaven més malament perquè van marxar tots els nois grans, no n’hi havia cap. […] I aquella casa veïna on vaig anar a cuidar una mica aquell nen, el pare va marxar. I jo com que quan tenia 9 anys o aixis ja em feien rentar els plats del sopar, quan va marxar jo no vaig demanar on era no, perquè almenys tenia un plat menos per rentar! Montserrat Barcons, 1927. Cal Matinyó, Freixinet.

Això es podia donar des del 8 anys, en edat escolar encara, o als 14 anys, moment en que s’acabava l’escola. Això depenia de les necessitats de la família de la nena o de les famílies del veïnat, que en alguns casos requerien de dones per treballar.

Al 14 anys vaig anar 3 anys a la fàbrica de Torà. Aleshores van baixar uns tiets d’allà dalt a Llobera i els van demanar els pares que em necessitaven com a minyona. Aleshores tenia 17 anys i allà mateix ja m’hi vaig casar i vaig baixar cap aquí a Cal Milhomes. […] Amb 17 torno al Hostalets, vaig conèixer al Joan al cel sigui a la fira de l’empèl i ens vam casar l’any ’59. Tenia 20 anys i vam baixar cap aquí baix a Cal Milhomes. Hi havia els sogres i un mosso. I dues germanes casades. Vivien de la terra i tenien bestiar. Florentina Capdevila, 1939. Caseta de la Vila, Llobera.

Normalment la filla gran era la que es quedava a ajudar de la família, després de la mare i fins que no es casava no deixava el nucli familiar. Tot i així, hi han casos en que les circumstàncies varen fer que fossin les filles petites les que es quedessin com a dones de casa.

Perquè amb setze anys ja es va morir la meva mare, la germana gran ja es va casar […] llavores em vaig quedar jo, amb setze anys, em vaig quedar a casa amb tres germans més darrera, el pare, i el germà gran… Àngela Castellana, 1933. La Passada, La Molsosa. 

També n’hi havien que ho feien de minyones ja de més grans, com a forma de viure si se’ls moria el marit de jove i no heretaven cap mas.

La meva àvia, la mare del meu pare, era filla d’una casa bona, però es va casar amb una casa molt pobra. El seu home va morir aviat i la meva àvia pobra dona va haver d’anar-se’n allà on trobava feina, amb 4 criatures. Se’n va anar a Cardona a veure què li podien donar, i no li podien res. Se’n va anar de majordoma a Fontanet. Maria Guilanyà, 1929. Bells, Llanera.

De fet, el tema de la propietat en l’àmbit rural era un element important per l’esdevenir d’un nucli familiar, donat que l’estructura econòmica i productiva és realitzava als masos i masies tenir mancança d’aquesta produïa o el fet de treballar en un altre casa o el fet de masoveria, llogar un habitatge i unes terres on poder viure i produir aliments per viure i portar a mercat. No tots els contractes de masoveria eren iguals, el que si que tenim constància és el que el fet de no tenir una propietat feia que el moviment dels nuclis familiars a diferents zones era més comú en les que establien contractes de masoveria.

Després de la Carral vam marxar a Vallferosa i ens hi vam estar uns anys, bastants, tota la família, i després anem a l’aguda i llavors ja començo a treballar a la fàbrica de teixits de Torà. Els pares anaven de masovers i sempre anaven uns aquí i uns anys allà… al miracle no hi havia cap botiga perquè abans a comprar no s’hi nava, teníem de tot a casa, patates, ous, gallines,, conills, tocino… Florentina Capdevila, 1939. Caseta de la Vila, Llobera.

 

El moment de casament era un moment de transició entre els diferents sistemes familiars-productius. Sota un punt d’anàlisi laboral, podia suposar una entrada de força de treball o una sortida; reestructurava la capacitat de producció i reproducció d’una masia i el seu mas. En aquest fragment es pot apreciar aquests ajustaments i vaivens, l’arribada d’una jove, la partida d’una de les filles per casament i la marxada d’una altre de les filles com a minyona per ser molts a casa.

Em vaig casar al 1957 i després ja vaig anar cap a la Cabana. […] L’altre germana ja estava per minyona a l’Oliva de Vallmanya i l’altre es va llogar amb el metge de Reguarnt quan ens vam casar (va veure que fórem massa colla). Amb el meu germà ens vam casar el mateix dia i a Fontfreda s’hi van quedar els pares amb el germà gran. La jove i el meu germà que encara s’havia de casar. Francisa Jordana

 

El que queda palès amb aquests testimonis es que la dona a pagès era una part molt important del sistema de vida agrícola, encarregant-se de múltiples activitats associades tant a les cures com a la producció alimentària. Deixant de jutjar si el treball infantil era correcte o no, el fet del requeriment de nenes i adolescents per a treballar en les cases de pagès remarca la necessitat de les dones per a que l’estructura sencera funcionés.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.