Ruta dels forns de pega i entorns de Matamargó

Matamargó i el seu patrimoni artístic

Matamargó té els seus orígens en un punt de repoblament a l’entorn d’un castell que oferia protecció als qui s’hi instal·lessin un cop les terres van ser reconquerides als sarraïns, sota el domini dels Cardona., amb l’objectiu de poblar el territori per reforçar la línia fronterera. D’això pràcticament no en queda res: del castell, ni rastre, ja que es diu que va ser engolit amb la construcció de la nova església de Sant Pere (al segle XVII). Aquest nou temple va substituir l’anterior, d’origen preromànic, que formava part de tot el conjunt monumental. Aquesta església de Sant Pere de Matamargó destaca per l’important patrimoni barroc que alberga: hi ha un seguit de peces d’aquest moviment artístic de significativa importància, quatre dels quals són obra de la nissaga d’escultors Pujol, provinents d’Osona: el retaule del Roser, el de Sant Isidre, el de Sant Miquel Arcàngel i l’altar Major. És per això que l’estudiós Joan Vilamala l’anomena “La Catedral dels Pujol”.

La Riera i molins de Matamargó

La riera de Matamargó neix a Su. Al llarg del camí rep les aigües de diferents rases, fins que, al límit de Sant Mateu de Bages, s’uneix a la riera de Vallmanya i forma la riera de Salo, que desembocarà al Cardener. Transcorre pels termes municipals de Riner, Pinós i Sant Mateu de Bages fent frontera. Té una longitud de 11.453 metres, i amb un pendent mitjà del 3% compta amb un desnivell de 317 metres. Al llarg del seu curs hi ha tres antics molins: el de Fornells, el de Plaixats i el de Torrescassana. Els molins hidràulics aprofiten la força de l’aigua per al seu funcionament. Es creu que durant l’època visigòtica (350-750 dC) es van començar a difondre. Tot i així, no tenim constància documental de tenir un gran nombre de molins al territori fins als segles IX i X. Després de mil anys fent servei a les comunitats, durant els segles XIX i XX el molí fariner va desapareixent. La principal causa va ser la industrialització, iniciada al segle XIX. Molts molins fariners es van adaptar a altres finalitats, sobretot aquells que s’ubicaven en ribes de cursos d’aigua important. A Catalunya la majoria es van convertir en fàbriques de paper o tèxtils. Durant el primer terç del segle XX; a molts molins se’ls va adaptar alguna mola per produir electricitat per a la casa, el poble o un veïnat proper. Actuaven com a petites centrals elèctriques, però aviat van desaparèixer atès que no podien assolir la creixent demanda d’electricitat.

Els pous de gel

Un pou de gel és una construcció subterrània, circular, consolidada amb una volta de pedra feta amb grans carreus. La seva funció era la d’emmagatzemar gel, per matenir-lo a baixes temperatures i evitar que es desfés. A la part superior, el pou es tancava amb una tapa de pedra que permetia mantenir el gel recollit durant l’hivern a la Bòfia durant tot l’any. Els blocs de gel s’extreien per mitjà d’una politja des de la part superior. La galeria permetia l’accés i l’emmagatzematge del gel. A Matamargó se’n coneixen dos: un a Torrescassana i l’altre a les Casas de Matamargó, mas que també conserva una antiga premsa d’oli i de vi.

 

Els forns de pega

L’elaboració de pega és un dels antics usos dels boscos de la Catalunya Central. Prové d’un procés de doble destil·lació  (que es feia mitjançant combustió lenta) de la reïna procedent de la teia (el cor de l’arbre, que crema amb molta facilitat). Del quitrà de pi o de pagès, obtingut de la destil·lació destructiva de la fusta de pi, se n’obté la pega. Aquest producte era usat com a impermeabilitzador i reparador (per exemple, de bótes de vi o de soles de sabata) i també s’utilitzava per a usos medicinals i com a ungüent, principalment pel bestiar i en cas de dislocació de les extremitats, però també en alguns casos per als humans. Albert Fàbrega relata al número 62 de la revista Dovella (1998) com els pegaires de la zona de Matamargó i Salo baixaven tots de l’Alzina d’Alinyà, a l’Alt Urgell. Dedicaven l’hivern a fer pega, vivint en barraques semblants a les de vinya, a la vora del forn, sinó en barracots de fusta. En aquest habitatge hi vivien 4 o 5 persones, que hi cuinaven i hi dormien. Les restes visibles d’aquestes barraques són molt similars: construccions en pedra seca, amb dues estances.

 

Per saber-ne més:

L’ARADA. “Territori de masies, patrimoni i cultura al sud del Solsonès”, Ed. ARADA, 2012

Fàbrega, A. “Pegueres del Bages”. Dovella núm. 62, 2012.

Puigpelat, J. “Molins fariners de Puigpelat”, 2012.

Fàbrega, A. “Pous de glaç. Bages, Berguedà, Solsonès i Vallès Occidental”. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet (Barcelona), 2013.

Casas, J.M. “Matamargó, terra i esperit. La vida en una casa pairal del Solsonès a mitjan segle XX”. Pagès editors, 2003.

Vilamala, Joan. “Sant Pere de Mtamargó de Pinós, la catedral dels escultors Pujols”. 2013, Inèdit.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *