El Miracle és un disseminat (47 habitants el 1991) que s’escampa a l’entorn del santuari pròpiament dit, el qual és el centre de major atracció del municipi, i és situat a l’extrem occidental del terme, prop del tossal de Sant Gabriel.
El conjunt dels edificis del santuari del Miracle és precedit per la gran església, de grans proporcions i inacabada, orienta a sol ixent, obra del mestre de cases vigatà Josep Moretó; el total havia de tenir 38 m de llargada per 29 m d’amplada i 26 m d’alçada, però manquen uns 21 m en els quals les parets són començades (dins aquest espai inacabat resten parets de les anteriors esglésies dels segles XV i XVI). Deixant l’espai d’un carreró hi ha la Casa Gran, antiga albergueria i majestuós edifici renaixentista de la fi del segle XVI amb afegits posteriors. Són construccions modernes el convent dels monjos benedictins de Montserrat, amb una de les sales decorada al començament del segle XX per Luís Graner, i l’hotel.
La peça més interessant del santuari és el retaule barroc que els administradors del Miracle encarregaren al 1744 al gran escultor de l’escola vigatana Carles Moretó, en el qual treballà fins el 1758; el daurat i la policromia són obra del pintor solsoní Antoni Bordons, que hi treballà en 1760-1774. Aquest retaule, restaurat el 1993, és un dels exemples més sumptuosos i harmoniosos que resten a Catalunya de l’època barroca. És presidit per la imatge de la Mare de Déu del Miracle, talla del segle XV que representa Maria nena amb una creu a la mà. A dintre del santuari es conserva també un interessant retaule gòtic-renaixentista del segle XVI.
Segons sembla, el 3 d’agost de 1458 hi hagué una aparició de la Mare de Déu, que l’any següent fou reconeguda pel bisbe d’Urgell Arnau Roger de Pallars, el qual autoritzà la construcció de la primera església en aquell indret. La devoció de tota la comarca i de les comarques veïnes prengué un gran increment i en són testimoni la notable col•lecció d’exvots dels segles XVII i XVIII i també de més moderns que s’hi conserven. Aquesta devoció féu que el santuari arribés a posseir un gran patrimoni d’heretats que fou administrat pels prohoms de Riner fins a la seva confiscació per l’estat en 1860-1862. Passaren a la Diputació Provincial i el 1886 el vicari capitular de Solsona en recuperà una part per compra. L’església restà tancada al culte fins el 1868, però tot seguit tornà a ésser un important centre de culte marià. S’hi establí el 1901 un priorat benedictí dependent de l’Abadia de Montserrat, que manté activitats religioses i culturals. Els voltants són plens de records de l’aparició de la Mare de Déu, testimonis del culte intens que sempre ha tingut. Hi ha una notable creu de terme, refeta diverses vegades, al prat de Bassadòria, indret on la tradició situa l’aparició, i un petit tancat de pedra (1677) que protegeix el plançó d’alzina que també segons tradició és rebrot de la primitiva damunt la qual s’aparegué la Mare de Déu. El 1600 s’erigí la capella de Sant Joan, anomenada de la Desaparició. Sobre la capella de Sant Gabriel, que corona el tossal damunt el santuari, hi ha un petit pedró i un roc llarg en forma de banc que s’anomena Roc de la Mare de Déu, que hom creu procedent d’un antic dolmen damunt del qual se situava el tabernacle de la Mare de Déu en la celebració de les antigues processons.
La festa major del Miracle se celebra el 3 d’agost. L’ermita de Sant Jaume, propera al Miracle, celebra un aplec el 31 de maig.
