d
Les tres guerres carlines que van sacsejar el país al llarg del segle XIX van tenir en el Territori de Masies alguns dels escenaris de les batalles i dels episodis més transcendents, com la batalla de Peracamps o la mortaldat de Prades. El Solsonès va ser una de les zones amb major presència dels partidaris de Carles V. Els pagesos veien amenaçats els seus interessos per les reformes liberals, alhora que les successives desamortitzacions posaven en perill els béns comunals. Entre els caps carlins destaca una important nissaga de la comarca, els famosos Tristany d’Ardèvol.
El Solsonès, terra de carlins
La Catalunya del segle XIX fou protagonitzada per tres guerres civils (conegudes com a carlinades) en les què s’enfrontaven partidaris de l’Antic Règim i els liberals, que encapçalaven polítiques consonants amb la revolució burgesa que estava vivint Europa. Els carlins, partidaris de Carles V en el conflicte dinàstic a l’entorn la successió de Ferran VII, eren partidaris de Carles V. Eren defensors de la tradició i el que en consideraven els valors inherents (Déu, Pàtria i Rei) i eren radicalment contraris a les reformes liberals. El moviment carlí va tenir un suport social determinat i en una àrea geogràfica concreta: el recolzaven bona part de la noblesa i del clergat popular i, fonamentalment, la pagesia, com és el cas del sud del Solsonès. Els carlins lluitaven preferentment en forma de guerrilla (lluita armada irregular de grups de paisans contra l’opressor, en aquest cas el mateix poder constituït). És una forma de lluita molt òptima per al Sud del Solsonès, ja que, en bona mesura es basa en l’emboscada i el coneixement del territori és clau.
Primera guerra carlina
Ja durant la primera guerra carlina, els fets es desenvoluparen amb una duresa extrema al sud del Solsonès. Els pobles no fortificats que a l’arribada de les tropes liberals no prenien una actitud clarament submisa, s’exposaven a terribles represàlies. A l’octubre del 1837, Manuel Gurrea, militar liberal navarrès, incendi Pinós i a primers d’any queden malparats pel foc Vallmanya, Matamargó, Prades de la Molsosa, Ardèvol, Castelltallat, Aguilarde Segarra i Fonollosa. Encara avui es poden veure molts soterranis de cases d’aquests pobles emmascarats per la fatídica crema.
Llobera: la batalla de Peracamps
Peracamps és un indret conformat pels imprecisos límits socials i culturals entre la Segarra de la vall del Llobregós i el sud del Solsonès i poc habitat. No obstant, hi passava l’antic camí ral que comunicava Solsona amb Cervera, important via de comunicació controlada i utilitzada des de molt antic, com ho demostra el significatiu fet que, al seu pas,s’hi erigissin les torres de guaita de Peracamps i Vallferosa i que fos escenari de diferents batalles.
El 27 de juliol de 1838, les tropes liberals del baró de Meer reconquereixen Solsona, ajudats per un jove sergent que fou més tard el general Prim. A causa de la inseguretat per als liberals que regnava als volants de la ciutat de Solsona, un entorn obertament carlista, l’escamot de soldats liberals no gosaven sortir de les muralles i, per tant, havien de ser abastats des de fora. L’antic camí de Solsona a Cervera, doncs, va ser protagonista de grans enfrontaments i bassals de sang.
Una de les batalles més sagnants entre el comboi de tropes liberals que portaven proveïments a Solsona i carlins emboscats va tenir lloc el 28 d’abril del 1840 a Peracamps. Els primers eren comandats per Antonio i Juan van Halen, mentre que els absolutistes estaven a les ordres del general Segarra. L’enfrontament va durar des de les set del matí fins a les set de la tarda, i en van sortir vençudes i perseguides les tropes carlines, les quals van deixar el camp de batalla ple de cadàvers. Arran de la victòria, a Van Halen li van atorgar el títol de compte de Peracamps.
Els Tristany d’Ardèvol
Mossèn Benet Tristany (Ardèvol, 1794-Solsona, 1847) era fill de la casa Tristany d’Ardèvol (Pinós). Va ser un combatent i cap carlí conegut i temut a tot Catalunya que va arribar a mariscal de camp. Tingué un paper cabdal a la primera guerra carlina, coneguda com a guerra dels Set Anys, quan les tropes que comandava van derrotar la legió belga al Bruc i la columna Oliver a la Panadella, amb la captura de més de 700 homes. És qualificat com a home de grans passions, però poc intel·ligent, tosc i amb vicis vulgars, gràcies als quals era admirat i estimat pel baix poble. Era considerat cruel amb l’enemic, presoners i captius, però alhora admirat pels seguidors i voluntaris. La fama de Benet Tristany li va valdre més d’un romanç satíric: “Nosaltres per divertir-nos / prou tenim amb lo Tristany / que té el cap lo mateix / que una escopeta sense pany.” El seu aixecament a Solsona el 1946 marcà l’inici de la segona guerra carlina (1846-1849). Finalment, el maig de 1847 va ser capturat per les tropes liberals i afusellat a la plaça del Camp de Solsona. Se’l va enterrar al seu Ardèvol natal. En l’ordre d’execució, el Coronel Comandant militar de Solsona disposa, entre altres coses, que el cadàver quedi en exposició pública fins a la nit perquè no quedi dubte que ha estat agafat i ha patit el càstig que la llei li havia imposat.
Rafel Tristany no fou l’únic guerriller carlí de la nissaga. El seu nebot, Rafael Tristany (Ardèvol, 1814, Lorda, 1899), va néixer a la mateixa casa i en va ser l’hereu d’aquella generació. Va estudiar al col·legi militar carlí de Solsona durant la guerra dels Set Anys, quan va lluitar al costat del seu oncle Benet. Heretà nombroses títols nobiliaris i el pretendent carlí Carles Maria dels Dolors de Borbó (Carles VII) li’n va atorgar d’altrs. Va combatre en les tres guerres carlines i era considerat un molt bon estratega, motiu pel qual va ser nomenat capità general de l’exèrcit carlí de Catalunya, el 1874, amb 12.000 infants i 500 cavalls. Un cop finalitzada la tercera i darrera guerra carlina, es trasllada a Lourdes, on es va establir a casa de mossèn Espinós, capellà del seu batalló. És aquí on acabarà morint el juny del 1899 als 85 anys.
La Molsosa: la Mortaldat de Prades
Un dels episodis més impactant del desenvolupament del conflicte carlí al baix Solsonès és l’anomenada mortaldat de Prades, un afusellament massiu que va tenir com a escenari els voltants del poble de Prades de la Molsosa, el febrer del 1837, durant la primera guerra. El mariscal de camp carlí Benet Tristany i els carlistes Ibáñez i Maties de Vall, romanien emboscats a prop dels Hostalets de Cervera per, posteriorment, combatre amb èxit contra la columna liberal del coronel Oliver, de més de mil homes. Els combatents liberals que van sortir vius de la batalla, serien empresonats i portats a Prades de la Molsosa, on el dia 19 de febrer van ser afusellats davant de Cal Gras. En concret s’hi van afusellar 214 homes. Aquesta mortaldat va tenir una gran repercussió i encarta avui es troben restes de cadàvers d’aquest fet.
Clariana de Cardener: telegrafia òptica durant el carlisme
Durant el segle XIX Espanya necessitava unes comunicacions ràpides per tal que el nou estat liberal es consolidés arreu del territori. Amb aquest objectiu, es desplega una important xarxa de carreteres i, a més a més es construeix una xarxa de telegrafia òptica. La Torre de la Guàrdia, a Clariana de Cardener, comptava amb una torre de telegrafia òptica, que formava part de la línia entre Barcelona i Solsona. Malgrat que ja existia la telegrafia elèctrica, l’òptica donava més seguretat en la comunicació, ja que els senyals no es feien amb cables sinó amb llums o banderes. En la construcció d’aquesta xarxa hi va participar l’enginyer Ildefons Cerdà (creador del barri de l’Eixample barceoní) i es van aprofitar moltes torres ja existents, com ara el castell de Cardona o el Castellvell d’Olius, damunt de Solsona.
Riner: Les desamortitzacions del segle XIX al Santuari del Miracle
El Santuari del Miracle va ser objecte, com tants altres béns que pertanyien al clergat, de les lleis desamortitzadores que el progressita Mendizábal va posar en marxa entre 1833 i 1840, en el complicat context de la primera guerra carlina, la crisi colonial i l’ambient revolucionari europeu. La desamortització implicava l’expropiació dels béns improductius per la seva posterior subhasta. Arran de les conseqüències d’aquesta desamortització, una part del Miracle pertany a la Diputació de Lleida.