En encetar-se el segle X, les terres del sud del Solsonès formaven part de la Marca Hispànica, l’ampla franja de frontera que separava els comtats francs dels dominis islàmics, terres que, a poc a poc, van anar incorporant-se al control comtal sota la fórmula del castell termenat. Les torres d’Ardèvol, Riner, Sallent, Peracamps… són algunes mostres de les edificacions defensives que fitaven aquesta frontera i protegien una població que anava repoblant el territori sota el domini dels nous senyors. Un repoblament que es va intensificar al segle IX sota l’impuls del comte Guifré el Pilós. Les viles closes de Prades de la Molsosa i Sant Climenç són també fruit d’aquesta època en què la població s’arrecerava al voltant d’un castell o torre per assegurar-se la protecció en cas de confrontació. La protecció comportava una sèrie d’obligacions cap al senyor del castell; de forma gradual es va anar estructurant una societat jerarquitzada que va ser la base del feudalisme.
La Marca Hispànica era el donat al territori de frontera establert cap a l’any 800 entre el reialme franc i el domini andalusí, a la península Ibèrica. A Catalunya la Marca va quedar estabilitzada durant tres segles a l’entorn del Llobregat, el Cardener i el Montsec. Es tractava d’un conjunt de comtats, vinculats per vassallatge, que inicialment depenien del regne d’Aquitània i, posteriorment, de la dinastia franca. Amb la mort de Carlemany (any 814), l’imperi Carolingi es va debilitar. Per recompensar la fidelitat a la dinastia que alguns comtes catalans havien demostrat, els reis francs varen promoure una política de concentració territorial a mans de Guifré el Pelós. Aquest comte va portar a terme una important campanya de repoblació a la zona central de Catalunya i fundà la casa comtal de Barcelona, així com els monestirs de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses.
Viles closes, torres i castells: arquitectura d’una època
Vigilar, protegir, controlar. Aquestes eren les funcions bàsiques dels conjunts defensius que s’erigeixen al llarg de la franja de frontera altmedieval. El castell termenat incorporava les terres adjacents i presidia el territori; la torre defensiva fitava la frontera i aixoplugava la població; les viles s’alçaven dalt dels turons o arraulides a redós del castell, defensades per les muralles.
El feudalisme
Els primers que s’establiren a les planes deshabitades dels territoris conquerits pels francs van ser pagesos pobres de les muntanyes, que buscaven millors terres. La majoria d’aquests pagesos va crear petites propietats o alous. Però, com que no disposaven de documents de propietat, aviat van començar a tenir problemes amb les autoritats comtals. Aquestes, adduint la representació dels monarques carolingis, s’atribuïen la propietat de les terres.
Per repoblar els llocs de frontera especialment perillosos, els comtes van atorgar cartes de franquesa, com la que el comte Borrell concedí a la ciutat castell de Cardona. Aquestes cartes garantien als pagesos la llibertat individual, la seguretat dels béns, no haver de pagar determinades contribucions i la immunitat davant les autoritats comtals.
Els comtes també van fer donacions de terres a l’Església. Són conegudes les de Guifré el Pelós als monestirs de Santa Maria de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses. Gràcies a aquestes i altres donacions, compres o confiscacions, l’Església es va convertir en un gran latifundista. Les autoritats eclesiàstiques van desenvolupar activitats militars, judicials i diplomàtiques. És en aquest període que a Catalunya s’expandí l’art romànic, que va caracteritzar l’arquitectura religiosa als comtats catalans.
Per exercir el poder, els comtes comptaven amb els veguers i els vescomtes com a representants. Els veguers delimitaven les terres ocupades entorn d’un castell termenat i les administraven. Els lloctinents dels comtes eren els vescomtes, que residien majoritàriament a les ciutats i duien a terme les missions encarregades pel comte.
Ja entrat el segle XI, els veguers van lluitar per sotmetre els pagesos a la seva autoritat. Aleshores, el feude que administraven com a funcionaris comtals es convertí en senyoria, on s’adjudicaren drets per manar -anomenats banals o jurisdiccionals-, pels quals van començar també a cobrar rendes.
En aquesta etapa, els nobles van intentar també sotmetre les terres de l’Església, que es defensà de la violència nobiliària mitjançant la institució de pau i treva, amb intervenció del bisbe abat Oliba i el suport dels comtes de Barcelona.
Paral·lelament, per augmentar el seu poder, algunes famílies vescomtals i nobles es van enfrontar al comte de Barcelona, però van fracassar. El resultat va ser la submissió de la noblesa als comtes de Barcelona en temps de Ramon Berenguer I. Aquest comte va estatuir aleshores un nou sistema políticosocial, el feudalisme, basat en el vassallatge, i estructurat segons un codi, els Usatges, que seria completat posteriorment. Els Usatges s’ha considerat el primer codi feudal europeu -si bé la versió oficial data de 1413.
La submissió dels pagesos
El funcionament de la societat feudal es va caracteritzar per unes classes dominants, els nobles i la jerarquia eclesiàstica, que explotaven la resta de la població, formada bàsicament per pagesos.
Per afermar la seva autoritat, els nobles van formar clienteles armades amb les quals establien relacions de dependència basades en l’homenatge o jurament de fidelitat i en el deure de prestar ajut militar en canvi de la concessió d’un feu o castellania. El castlà o cap de castell i els seus cavallers es declaraven vassalls del baró o noble i rebien censos dels pagesos que depenien de la castellania. Al final del procés, els pagesos havien perdut la llibertat i, sovint, la propietat de l’alou.
Des del segle XI, la majoria dels pagesos va acabar jurant fidelitat als senyors i molts van ser sotmesos a servitud. Això els obligava a residir obligatòriament al mas, que no podien abandonar sense el permís del senyor, a qui havien de pagar una quantitat determinada, la redimença. A més, els pagesos havien de pagar als nobles i a l’Església censos o tributs, normalment en productes, que podien ser una quantitat fixa o proporcional, com ara el delme, entre molts altres. El pagès també es veia sotmès a obligacions i serveis en treball, als quals es van afegir els anomenats mals usos. Igualment, els senyors van imposar el monopoli en l’ús de molins, fargues i ferreries.
GUIFRÉ I EL PELÓS (840-897)
Comte de Barcelona, Urgell i Cerdanya, conegut amb el sobrenom de “el pelós”. Se’l considera el fundador de la dinastia comtal del casal de Barcelona.
Guifré el Pelós va ser comte d’Urgell i Cerdanya i, posteriorment, de Barcelona. El rei franc Carles II el Calb el va nomenar comte d’Urgell i Cerdanya a l’assemblea d’Attigny, el 870, i de Barcelona i Girona, a la de Troyes, el 878.
Els èxits més significatius del seu comtat van ser la repoblació de la Catalunya central i l’establiment de la frontera amb els musulmans a la ratlla marcada pels rius Llobregat i Segre. Va ser fundador del monestir de Ripoll i del de Sant Joan de les Abadesses i restaurador del bisbat de Vic. Sabem també que va morir a la batalla de Navès lluitant amb Llop Ibn Muhammad I, senyor musulmà de Lleida. A la seva mort, els seus comtats van ser repartits entre els seus fills. D’aquesta manera es va iniciar la successió hereditària de la dignitat comtal com a primer pas cap a la independència dels comtes catalans respecte de la dinastia franca.
La seva figura, però, ha esdevingut llegendària. En la Gesta Comitum Barcinonensium, escrita al segle XII al monestir de Ripoll, se’l va considerar com el pare de la pàtria i com a inciador del procés d’independència dels comtats catalans respecte de la dinastia carolingia. Posteriorment, la historiografia romàntica va elevar Guifré a la categoria d’heroi nacional. Actualment, es considera que, que si bé la seva tasca repobladora va ser important, no va ser fins un temps després que es va aconseguir la independència respecte als reis francs.
És molt coneguda la llegenda, originada al segle XVI, que diu que el rei franc Carles II el Calb, com a mostra d’agraïment, va lliurar a un Guifré moribund un escut per al seu llinatge. El rei va mullar els seus quatre dits en la sang del comte i els va passar damunt del seu escut daurat. D’aquesta manera, diu la llegenda, va néixer l’escut de la casa de Barcelona, que, amb els anys, es convertiria en la bandera catalana.